Les yeux sans visage

Les yeux sans visage

Les Yeux sans visage i Los ojos sin cara
Fitxa
Direcció	Georges Franju i Claude Sautet
Protagonistes	Pierre Brasseur Alida Valli Juliette Mayniel Béatrice Altariba Claude Brasseur François Guérin Édith Scob Alexandre Rignault Charles Bayard Charles Blavette Charles Lavialle Corrado Guarducci France Asselin Gabrielle Doulcet Jimmy Perrys Marcel Pérès Max Montavon Michel Etcheverry René Génin Yvette Étiévant Lucien Hubert
Dissenyador de producció	Auguste Capelier
Guió	Claude Sautet, Pierre Boileau, Thomas Narcejac i Pierre Gascar
Música	Maurice Jarre
Dissenyador de so	Antoine Archimbaud
Fotografia	Eugen Schüfftan
Muntatge	Gilbert Natot
Vestuari	Marie Martine (en)
Productora	Lux Film
Distribuïdor	Netflix
Dades i xifres
País d'origen	França i Itàlia
Estrena	1960
Durada	90 min
Idioma original	francès
Color	en color i en blanc i negre
Descripció
Gènere	cinema de terror i drama
Lloc de la narració	París

Les yeux sans visage és el nom d'una adaptació cinematogràfica de terror de 1960 basada en la novel·la de Jean Redon, dirigida per Georges Franju i protagonitzada per Pierre Brasseur i Alida Valli.

La pel·lícula tracta sobre un brillant i desballestat cirurgià que rapta noies amb la finalitat d'utilitzar la seva pell per a reconstruir la bellesa de la seva filla, destrossada per un tràgic accident del qual ell se sent culpable.^[1]

Durant la producció de la pel·lícula, es van tenir en compte els estàndards dels censors europeus en establir el to correcte, minimitzant el gore i eliminant el personatge de científic boig. Encara que la pel·lícula va passar pels censors europeus, el llançament de la pel·lícula a Europa va causar controvèrsia, no obstant això. La reacció crítica va variar a la lloança de mala gana. A França va vendre unes 620.000 entrades.^[2]

La pel·lícula va rebre un debut estatunidenc en una forma editada i doblada en 1962 sota el títol de The Horror Chamber of Dr. Faustus. Als Estats Units, Faustus va ser llançat am,b doble sessió amb The Manster (1959). La recepció crítica inicial de la pel·lícula no va ser obertament positiva, però les posteriors reestrenes al cinema i vídeo domèstic van augmentar la seva reputació. Els crítics moderns elogien la pel·lícula d'avui per la seva naturalesa poètica, a més de ser una influència notable en altres cineastes.^[3]